Vés al contingut (premeu Retorn)

Martí Beltran Gonzalez defensa la seva tesi sobre conservació de vitralls modernistes

Martí Beltran va defensar la seva tesi dirigida per la Dra. Trinitat Pradell el 22 de gener de forma telemàtica. Titulada “Analysis and degradation mechanisms of enamels, grisailles and silver Stains on modernista stained glass”, la tesi presenta un estudi sobre la composició i mecanismes de degradació dels esmalts modernistes mitjançant tècniques analítiques
Martí Beltran Gonzalez defensa la seva tesi sobre conservació de vitralls modernistes
Imatge del vitrall modernista Les dames de Cerdanyola, realitzat per L. Dietrich (1888-1910) a on es pot veure la degradació característica dels esmalts blaus i verds (co. J. Bonet)

S’han estudiat els materials i mètodes utilitzats en la producció dels vitralls modernistes (finals del segle XIX i començaments del segle XX) de la ciutat de Barcelona, especialment en relació als mecanismes de degradació d’esmalts, grisalles i grocs de plata. S’han produït i estudiat els esmalts de color a partir de les matèries primeres utilitzades pel taller Rigalt, Granell & cia de Barcelona, per comparar amb mostres originals pertanyents a la col·lecció privada del taller J.M. Bonet vitralls per així estudiar la raó de la reduïda estabilitat dels esmalts blaus i verds.

La composició química i els pigments han estat identificats per LA-ICP-MS, espectroscòpia d’UV-Vis-NIR i XRD, i les propietats tèrmiques dels esmalts han estat mesurades amb DSC i HSM. Els esmalts són vidres borosilicats de plom i zinc caracteritzats per baixes temperatures d’estovament mantenint una bona estabilitat contra la corrosió química, especialment respecte a la corrosió de l’aigua. No obstant, el relativament estret marge de temperatures necessari per una correcta adherència dels esmalts al vidre base de l’època podria haver afavorit l’addició d’un fundent amb un alt tant per cent de plom i bor, que podria haver augmentat la proporció de plom a l’esmalt disminuint la temperatura de treball juntament amb la seva estabilitat.

Els esmalts històrics presenten una composició alterada amb la disminució del contingut de plom, bor i zinc, i formació d’un silicat hidratat amorf, amb l’aparició de precipitats de sulfats o carbonats de plom i calci, característics de l’efecte de la corrosió atmosfèrica. Els esmalts blaus i verds presenten una microestructura de capes heterogènies que són més susceptibles a la degradació, la qual augmenta degut a la calor i l’estrès tèrmic respecte al vidre base que provoca una major absorbància a la regió de l’infraroig proper deguda a la presència d’estructures tetraèdriques dels ions de cobalt i coure dissoltes a la fase vítria, i en particular de les partícules d’espinel·les de cobalt.


arxivat sota: